lunes, enero 31, 2011
'Time' i Catalunya
Catalunya no consta entre les deu nacions sense estat que tenen més opcions a independitzar-se, segons la revista nord-americana Time. Escòcia, el País Basc, Tibet, Quebec o la República de Cascàdia tenen més opcions que Catalunya en aquest rànquing de la revista Time.
I mentre el senyor Aznar parlant de miniestats...
lunes, enero 24, 2011
Lie to me
La comunicació no verbal, allò que es diem en silenci, constitueix prop del 60% de la comunicació humana. El 30% es troba en el to de la veu, cosa que significa que més del 90% del missatge no són paraules. Ho va enunciar Mehrabian, ho han aplaudit etòlegs i psicòlegs, i ho han aplicat coachs, assessors d’imatge i els investigadors del grup Lightman.
Aquesta sèrie televisiva –dels productors de 24 h. i Arrested Development– s’inspira en la vida real d’un especialista capaç de comprendre aquest llenguatge tan primitiu. Paul Ekman, interpretat per Tim Roth, és un psicòleg capaç descobrir un mentider sense que aquest obri la boca. Considerat per la revista Time una de les 100 persones més influents del món, les seves experiències i llibres han servit per construir el personatge de l’expolicia i doctor Cal Lightman, un infalible expert en detectar veritats i mentides a través de la psicologia aplicada.
La backstory ens diu que s’ha passat 20 anys estudiant les expressions facials fins a
desenvolupar-ne una ciència vàlida i metòdica, la kinèsia. Va ser expulsat del Pentàgon –sense que sapiguem ben bé per què– i després va fundar el seu grup d’experts particular al qual la policia i d’altres agències de seguretat solen recórrer per resoldre els crims més sofisticats. En aquesta aventura professional sempre l’acompanya la seva sòcia i psicòloga, la doctora Gillian Foster, menys impulsiva que ell però igual d’intuïtiva i l’única capaç d’entendre’l. Hi ha l’Eli Loker, un investigador becat que sempre diu tot el que pensa, i la recent ajudant Ria Torres, una “natural”, és a dir, algú que de manera innata sap llegir l
es microexpressions i gestos sense cap entrenament.
L’aparent falta d’escrúpols de Lightman unida a les històries de cada cas, i la manera en què es van desgranant les motivacions íntimes dels protagonistes ens condueix sempre a una reflexió moral. La resolució dels delictes no és tan rellevant com les conseqüències que tenen pels personatges, la decisió moral que els empeny a implicar-s’hi. La pregunta té més importància que la resposta, perquè com portar una vida normal quan t’adones que els altres fingeixen? Com enfrontar-te a les mentides quotidianes dels que et rodegen? Lie to me planteja aquests dubtes de manera honesta i revela la frivolitat de la que estan fetes milions de persones.
P.D. Diria q als EUA ja van per la tercera temporada i hi ha moltes pàgines farcides d'adeptes q afirmen aplicar les ensenyances del gurú Cal ...(ZP ha levantado la ceja en su discurso sobre la reforma de las pensiones, está mintiendo!!!!???) funcionin o no, la sèrie és divertida i els comentaris irònics d'en Loker, genials.
Aquesta sèrie televisiva –dels productors de 24 h. i Arrested Development– s’inspira en la vida real d’un especialista capaç de comprendre aquest llenguatge tan primitiu. Paul Ekman, interpretat per Tim Roth, és un psicòleg capaç descobrir un mentider sense que aquest obri la boca. Considerat per la revista Time una de les 100 persones més influents del món, les seves experiències i llibres han servit per construir el personatge de l’expolicia i doctor Cal Lightman, un infalible expert en detectar veritats i mentides a través de la psicologia aplicada.
La backstory ens diu que s’ha passat 20 anys estudiant les expressions facials fins a
desenvolupar-ne una ciència vàlida i metòdica, la kinèsia. Va ser expulsat del Pentàgon –sense que sapiguem ben bé per què– i després va fundar el seu grup d’experts particular al qual la policia i d’altres agències de seguretat solen recórrer per resoldre els crims més sofisticats. En aquesta aventura professional sempre l’acompanya la seva sòcia i psicòloga, la doctora Gillian Foster, menys impulsiva que ell però igual d’intuïtiva i l’única capaç d’entendre’l. Hi ha l’Eli Loker, un investigador becat que sempre diu tot el que pensa, i la recent ajudant Ria Torres, una “natural”, és a dir, algú que de manera innata sap llegir l
es microexpressions i gestos sense cap entrenament.L’aparent falta d’escrúpols de Lightman unida a les històries de cada cas, i la manera en què es van desgranant les motivacions íntimes dels protagonistes ens condueix sempre a una reflexió moral. La resolució dels delictes no és tan rellevant com les conseqüències que tenen pels personatges, la decisió moral que els empeny a implicar-s’hi. La pregunta té més importància que la resposta, perquè com portar una vida normal quan t’adones que els altres fingeixen? Com enfrontar-te a les mentides quotidianes dels que et rodegen? Lie to me planteja aquests dubtes de manera honesta i revela la frivolitat de la que estan fetes milions de persones.
P.D. Diria q als EUA ja van per la tercera temporada i hi ha moltes pàgines farcides d'adeptes q afirmen aplicar les ensenyances del gurú Cal ...(ZP ha levantado la ceja en su discurso sobre la reforma de las pensiones, está mintiendo!!!!???) funcionin o no, la sèrie és divertida i els comentaris irònics d'en Loker, genials.
jueves, enero 20, 2011
Jean-Luc Godard
La setmana vinent començarà un cicle dedicat a François Truffait a la Filmoteca i m'ha fet pensat en els Amics de les Arts i el seu Jean-Luc tan de moda...
Un collage d'un company meu cinèfil consumat q penjaré de manera clandestina pq si ho sap encara em demanarà drets d'autor, llàstima q no es vegin els subtítuls...
sábado, enero 15, 2011
Si és dolent t'ho recomano
"La tesi d'Steven Johnson contradiu l'opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idiotitzant. Segons Johnson tots som cada vegada més intel·ligents. I no gràcies als que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i, per tant, exigeixen un esforç intel·lectual als seus consumidors cada vegada més gran."
Aquest autor de divulgació científica i columnista de diverses revistes nord-americanes es passava els dies d'institut tancat a la seva habitació elaborant jocs de simulació. Enlloc de jugar a beisbol, com la majoria d'adolescents, jugava a jocs de taules numèriques amb daus de vint cares i una llista infinita de noms de pitchers, batedors i llançadors d'aquest esport -em costa d'imaginar-me'l així de marginat si ja de gran el trobo força atractiu-. El seu llibre, diu, és la història de com aquell exercici mental s'ha convertit en un component habitual de l'entreteniment de masses. És la història que ens explica com apliquem la teoria de la probabilitat quan juguem al Zelda a la Nintendo, de per què sèries com Dallas o Los Sopranos resulten nutritives per la nostra ment o, fins i tot, de com la ximpleria dels realities esdevé gimnàstica neuronal. Johnson tranquilitza als milions de pares amb la Corba del Dormilega, un l'enlairament gradual per sobre de tot aquest caos superficial. "El cel no ens cau damunt", escriu, "el que passa és que necessitem un nou tipus de baròmetre per captar-ne la diferència".
El seu darrer llibre i ell fent-ne una xerrada:
Aquest autor de divulgació científica i columnista de diverses revistes nord-americanes es passava els dies d'institut tancat a la seva habitació elaborant jocs de simulació. Enlloc de jugar a beisbol, com la majoria d'adolescents, jugava a jocs de taules numèriques amb daus de vint cares i una llista infinita de noms de pitchers, batedors i llançadors d'aquest esport -em costa d'imaginar-me'l així de marginat si ja de gran el trobo força atractiu-. El seu llibre, diu, és la història de com aquell exercici mental s'ha convertit en un component habitual de l'entreteniment de masses. És la història que ens explica com apliquem la teoria de la probabilitat quan juguem al Zelda a la Nintendo, de per què sèries com Dallas o Los Sopranos resulten nutritives per la nostra ment o, fins i tot, de com la ximpleria dels realities esdevé gimnàstica neuronal. Johnson tranquilitza als milions de pares amb la Corba del Dormilega, un l'enlairament gradual per sobre de tot aquest caos superficial. "El cel no ens cau damunt", escriu, "el que passa és que necessitem un nou tipus de baròmetre per captar-ne la diferència".
El seu darrer llibre i ell fent-ne una xerrada:
Pels subtítuls, clicar aquí:
martes, enero 11, 2011
The rest is noise (III part)
El cert és que els estils minoritaris perviuen i sempre tenen cabuda, encara que sigui en locals i clubs nocturns enlloc de grans estadis de futbol. Jamboree de la Plaça Reial a Barcelona és un d’aquests refugis que cada dilluns ofereix música en viu on la improvisació es converteix en el leitmotiv d’una nit de jams. What The Fuck Jam Sessions no viuen de ser un producte etiquetat als estands del Fnac. “Sorgeixen de les festes d’aniversari que organitzava a casa meva, amb amics d’arreu del mon, que aportaven la música i el menjar dels seus països d’origen. Quan es van fer massa populars vaig deixar de celebrar-les a casa i me’ls vaig emportar a tots a Jamboree[1]”, explica Aurelio Santos, programador, presentador i alma máter. I així, la nit del 24 de juny de 2001 va arrencar la primera WTF amb 50 amics.
Ja consolidades, ara són un autèntic laboratori de proves on es reuneixen músics[2] molt dispars, des dels habituals, rodamóns amb fama i reconeixement o amateurs amb ganes de treballar. L’única certesa de la nit és el concert dels artistes invitats i després, barra lliure per tots els valents que vulguin delectar els presents amb alguna melodia taral·lejada a l’últim moment. “És un luxe espectacular. És com tocar en família i són molts anys d’educació mútua”, afirma Llibert Fortuny, l’enfant terrible del jazz europeu. “La actitud que predomina es la de no prejuicios, dejar que la música canalice a través tuyo. Evidentemente, el ego también debes dejarlo aparcado fuera. Yo con ver las cabezas del público sacudiéndose arriba y abajo ya estoy contento”, confessa Marc Ayza, addicte a la bateria.
L’esperit d’aquestes jams celebrades als subterranis de Plaça Reial recorda al de molts clubs novaiorquesos i londinencs dels anys quaranta, com el Minton’s Playhouse de Harlem on Bird i Dizz improvisaven ritmes de bebop. Bird diria més tard que se’ls havia ocorregut la paraula com una onomatopeia; sonava igual que la porra d’un policia esclafant-se sobre el crani d’un negre[3]. Però les WTF de la capital comtal són també un bon aparador, de la mateixa manera que en l’època daurada del jazz els músics recents arribats a Kansas City es dirigien a una jam en busca d’un contracte. "Es una buena pista para aterrizar y, después, despegar”, reconeix Thomas Kent Warburton, contrabaixista de Kansas que va aterrar fa 7 anys i ara s’ha convertit en un músic molt cobejat. Sense pressió i sense discogràfiques, l’oferta abunda en altres locals de la ciutat potser no tan concorreguts –Continental, Heliogábal, Robadors 23 o Harlem Jazz Club–, i encara que sigui a l’estil low cost perquè la quantitat de públic no és la suficient per muntar programacions estables. “Ni tan sols en metròpolis com Nova York o Londres hi ha tant públic, però sí molt més hàbit en acudir als locals. Aquí la gent paga 10 i fins a 15 euros per entrar a una discoteca, però s’ho pensen dues vegades abans de pagar-n’hi 10 per escoltar un concert de jazz”, comenta Aurelio. Fortuny en culpa a la publicitat, ja que si no hi ha diners, el negoci només pot funcionar pel boca-boca i la notícia no sempre arriba als més interessats. “Hi ha molta feina per a fer”, afegeix.
“Charlie Parker es uno de los escasos jazzmen que ha aportado dignidad y significado a la palabra ‘genio’, vocablo del que tanto se ha abusado. Parker optó por dedicar su existencia a la traducción de todo cuanto veía y oía en términos de belleza musical (…) Al dotar a la improvisación de nuevas cotas de madurez, Parker ejerció una influencia inestimable sobre los músicos de jazz en general (…) Ningún jazzmen del mundo pudo obviar por entero su influencia”
Ja consolidades, ara són un autèntic laboratori de proves on es reuneixen músics[2] molt dispars, des dels habituals, rodamóns amb fama i reconeixement o amateurs amb ganes de treballar. L’única certesa de la nit és el concert dels artistes invitats i després, barra lliure per tots els valents que vulguin delectar els presents amb alguna melodia taral·lejada a l’últim moment. “És un luxe espectacular. És com tocar en família i són molts anys d’educació mútua”, afirma Llibert Fortuny, l’enfant terrible del jazz europeu. “La actitud que predomina es la de no prejuicios, dejar que la música canalice a través tuyo. Evidentemente, el ego también debes dejarlo aparcado fuera. Yo con ver las cabezas del público sacudiéndose arriba y abajo ya estoy contento”, confessa Marc Ayza, addicte a la bateria.L’esperit d’aquestes jams celebrades als subterranis de Plaça Reial recorda al de molts clubs novaiorquesos i londinencs dels anys quaranta, com el Minton’s Playhouse de Harlem on Bird i Dizz improvisaven ritmes de bebop. Bird diria més tard que se’ls havia ocorregut la paraula com una onomatopeia; sonava igual que la porra d’un policia esclafant-se sobre el crani d’un negre[3]. Però les WTF de la capital comtal són també un bon aparador, de la mateixa manera que en l’època daurada del jazz els músics recents arribats a Kansas City es dirigien a una jam en busca d’un contracte. "Es una buena pista para aterrizar y, después, despegar”, reconeix Thomas Kent Warburton, contrabaixista de Kansas que va aterrar fa 7 anys i ara s’ha convertit en un músic molt cobejat. Sense pressió i sense discogràfiques, l’oferta abunda en altres locals de la ciutat potser no tan concorreguts –Continental, Heliogábal, Robadors 23 o Harlem Jazz Club–, i encara que sigui a l’estil low cost perquè la quantitat de públic no és la suficient per muntar programacions estables. “Ni tan sols en metròpolis com Nova York o Londres hi ha tant públic, però sí molt més hàbit en acudir als locals. Aquí la gent paga 10 i fins a 15 euros per entrar a una discoteca, però s’ho pensen dues vegades abans de pagar-n’hi 10 per escoltar un concert de jazz”, comenta Aurelio. Fortuny en culpa a la publicitat, ja que si no hi ha diners, el negoci només pot funcionar pel boca-boca i la notícia no sempre arriba als més interessats. “Hi ha molta feina per a fer”, afegeix.
“Charlie Parker es uno de los escasos jazzmen que ha aportado dignidad y significado a la palabra ‘genio’, vocablo del que tanto se ha abusado. Parker optó por dedicar su existencia a la traducción de todo cuanto veía y oía en términos de belleza musical (…) Al dotar a la improvisación de nuevas cotas de madurez, Parker ejerció una influencia inestimable sobre los músicos de jazz en general (…) Ningún jazzmen del mundo pudo obviar por entero su influencia”
Leonard Feather
Però Jamboree no s’atura i després d’homenatjar a Ella Fitzerald en el cicle de setembre, cada dia presenta noves actuacions. Aquest febrer acollirà un dels millors saxofonistes del moment, Jerry Bergonzi, i és molt possible que en el seu estil suggerent i intimista s’hi escoltin notes que recordaran als primers mestres del jazz i del swing, als que ja escoltava amb només 8 anys. Sens dubte, l’estela deixada pels músics dels suburbis continua, ja sigui en un club de Barcelona o al metro de Londres. Els clàssics perduren i els nous compositors estan destinats a recollir-ne
el llegat si volen que el dia de demà se’ls recordi com els genis del s. XXI. Tant se val de quin gènere musical parlem, els grans mestres aprenen uns dels altres. Quan Bird va arribar a París el 1949 va celebrar l’ocasió incorporant les primeres notes de La Consagració al seu solo en Salt Peanuts. Dos anys després, mentre tocava el saxo en un club de Nova York va veure a Stravinsky assegut en una de les taules i immediatament va improvisar les melodies de L’ocell de foc a la peça que estava tocant, Ko-Ko. El compositor rus va quedar tan bocabadat que va vessar el seu got de whisky. Als anys noranta la cançó Everything’s gonna be alright, senzill d’un projecte de pop anomenat Sweetbox, sonava en totes les ràdios europees i arribava al topten de les llistes musicals. Fa dos anys que el tema s’ha reeditat i la seva base no s’ha canviat; és l’Ària de la Suite nº3 en Re major de Bach. La cantant islandesa Björk admirava tant a Stockhausen que el va entrevistar. I el compositor italià Ennio Morricane es va inspirar en Michael Nyman i en la banda de rock Muse per escriure algunes de les bandes sonores més importants de la seva carrera. Fins i tot Ramones han tocat alguns dels seus temes. Són només alguns exemples d’aquestes interseccions que semblen traspassar les fronteres temporals i que tant agraden a Ross.
[1]Tomas. Jazz + Funk + Hip-Hop + R&B + Reggae ¿Y por qué no? http://tomasramon.blogspot.com/search/label/Jazz
[2]Alguns dels músics que han passat pel Jamboree han estat Donald Harrison, Christian Scott, Avishai Cohen (trompetista), Avishai Cohen (contrabaix), Eric Harland, Neneh Cherry, Orishas, Cheikh Lo, Fishbone, Perico Sambeat, Seamus Blake, Gary Willis, Armand Sabal-lecco, a més dels assidus Guillermo Calliero, Raynald Colom, Guim Garcia-Balasch, Adriano Galante...
[3]Estefanía, Joaquin. “50 años sin Bird (y algunos menos sin Cortázar)”. La Vanguardia 22/09/05. http://www.elpais.com/articulo/opinion/anos/Bird/algunos/Cortazar/elpporopi/20050922elpepiopi_7/Tes
Però Jamboree no s’atura i després d’homenatjar a Ella Fitzerald en el cicle de setembre, cada dia presenta noves actuacions. Aquest febrer acollirà un dels millors saxofonistes del moment, Jerry Bergonzi, i és molt possible que en el seu estil suggerent i intimista s’hi escoltin notes que recordaran als primers mestres del jazz i del swing, als que ja escoltava amb només 8 anys. Sens dubte, l’estela deixada pels músics dels suburbis continua, ja sigui en un club de Barcelona o al metro de Londres. Els clàssics perduren i els nous compositors estan destinats a recollir-ne
el llegat si volen que el dia de demà se’ls recordi com els genis del s. XXI. Tant se val de quin gènere musical parlem, els grans mestres aprenen uns dels altres. Quan Bird va arribar a París el 1949 va celebrar l’ocasió incorporant les primeres notes de La Consagració al seu solo en Salt Peanuts. Dos anys després, mentre tocava el saxo en un club de Nova York va veure a Stravinsky assegut en una de les taules i immediatament va improvisar les melodies de L’ocell de foc a la peça que estava tocant, Ko-Ko. El compositor rus va quedar tan bocabadat que va vessar el seu got de whisky. Als anys noranta la cançó Everything’s gonna be alright, senzill d’un projecte de pop anomenat Sweetbox, sonava en totes les ràdios europees i arribava al topten de les llistes musicals. Fa dos anys que el tema s’ha reeditat i la seva base no s’ha canviat; és l’Ària de la Suite nº3 en Re major de Bach. La cantant islandesa Björk admirava tant a Stockhausen que el va entrevistar. I el compositor italià Ennio Morricane es va inspirar en Michael Nyman i en la banda de rock Muse per escriure algunes de les bandes sonores més importants de la seva carrera. Fins i tot Ramones han tocat alguns dels seus temes. Són només alguns exemples d’aquestes interseccions que semblen traspassar les fronteres temporals i que tant agraden a Ross.[1]Tomas. Jazz + Funk + Hip-Hop + R&B + Reggae ¿Y por qué no? http://tomasramon.blogspot.com/search/label/Jazz
[2]Alguns dels músics que han passat pel Jamboree han estat Donald Harrison, Christian Scott, Avishai Cohen (trompetista), Avishai Cohen (contrabaix), Eric Harland, Neneh Cherry, Orishas, Cheikh Lo, Fishbone, Perico Sambeat, Seamus Blake, Gary Willis, Armand Sabal-lecco, a més dels assidus Guillermo Calliero, Raynald Colom, Guim Garcia-Balasch, Adriano Galante...
[3]Estefanía, Joaquin. “50 años sin Bird (y algunos menos sin Cortázar)”. La Vanguardia 22/09/05. http://www.elpais.com/articulo/opinion/anos/Bird/algunos/Cortazar/elpporopi/20050922elpepiopi_7/Tes
Suscribirse a:
Entradas (Atom)