L'home que sempre mirava el cel

Gavin Pretor-Pinney és científic vocacional, llicenciat en filosofia per Oxford i observa els núvols com a professió. Li agraden tant que la seva filla es diu Flora Cirros i ell mateix va creuar mig món perseguint-ne un de molt especial que només es pot veure al nord d’Austràlia. “Res en la natura pot competir en varietat i dramatisme; res està a l’altura de la seva sublim i efímera bellesa”, creu aquest home que va abandonar la seva feina de Londres per viure al camp i poder contemplar cada dia el cel ennuvolat. L’Ima Sanchís el va entrevistar en 2008 quan publicava el seu primer llibre, Guia de l’observador de núvols, ara un best seller britànic traduït a 15 idiomes. Una obra inclassificable, a mig camí entre l’assaig científic i una guia de viatges o d’història cultural que explica de que estan fets els núvols, perquè fan olor (res a veure amb aquell estúpid anunci de compreses per cert) o de quina manera han inspirat a pintors i artistes. Aleshores el van rebutjar 26 editors, que es van equivocar, i les persones que hi van creure es van multiplicar fins a ser 10.000. Van volen viure com ell i actualment formen part de la Societat d’Apreciació dels Núvols. Lluiten en contra dels cels clars i blaus, estimen i fotografien aquestes cotonets blancs i inflats que suren pel firmament i reivindiquen els seus beneficis lluny de la banalitat “d’estar als núvols”. “Són injustament menyspreades, poc valorades, quan constitueixen la part més poètica de la naturalesa, un dels espectacles més meravellosos (...) però la gent quasi no mira cap a dalt”, explica Gavin. En els últims anys ha treballat perquè es reconegui un nou tipus de núvol anomenat Asperatus i planeja publicar un llibre, aquest cop, sobre les ones. Tot un ídol que dignifica la professió dels badocs incorregibles que com jo els agradar matar el temps mirant el sostre de l’habitació o traient el cap per la finestra. Qui millor per inaugurar un blog com aquest? La periodicitat mai ha estat el meu fort...

If emotions had shape,
they'd look like clouds.

Happiness would wander across deep blue.
Small and fluffy
with no grey hue,
just bright and white
and light with the joy of it all.

L’entrevista la podreu llegir aquí, a falta d’un link de la Vanguàrdia, i la BBC li ha dedicat un documental.