lunes, enero 31, 2011
'Time' i Catalunya
Catalunya no consta entre les deu nacions sense estat que tenen més opcions a independitzar-se, segons la revista nord-americana Time. Escòcia, el País Basc, Tibet, Quebec o la República de Cascàdia tenen més opcions que Catalunya en aquest rànquing de la revista Time.
I mentre el senyor Aznar parlant de miniestats...
lunes, enero 24, 2011
Lie to me
La comunicació no verbal, allò que es diem en silenci, constitueix prop del 60% de la comunicació humana. El 30% es troba en el to de la veu, cosa que significa que més del 90% del missatge no són paraules. Ho va enunciar Mehrabian, ho han aplaudit etòlegs i psicòlegs, i ho han aplicat coachs, assessors d’imatge i els investigadors del grup Lightman.
Aquesta sèrie televisiva –dels productors de 24 h. i Arrested Development– s’inspira en la vida real d’un especialista capaç de comprendre aquest llenguatge tan primitiu. Paul Ekman, interpretat per Tim Roth, és un psicòleg capaç descobrir un mentider sense que aquest obri la boca. Considerat per la revista Time una de les 100 persones més influents del món, les seves experiències i llibres han servit per construir el personatge de l’expolicia i doctor Cal Lightman, un infalible expert en detectar veritats i mentides a través de la psicologia aplicada.
La backstory ens diu que s’ha passat 20 anys estudiant les expressions facials fins a
desenvolupar-ne una ciència vàlida i metòdica, la kinèsia. Va ser expulsat del Pentàgon –sense que sapiguem ben bé per què– i després va fundar el seu grup d’experts particular al qual la policia i d’altres agències de seguretat solen recórrer per resoldre els crims més sofisticats. En aquesta aventura professional sempre l’acompanya la seva sòcia i psicòloga, la doctora Gillian Foster, menys impulsiva que ell però igual d’intuïtiva i l’única capaç d’entendre’l. Hi ha l’Eli Loker, un investigador becat que sempre diu tot el que pensa, i la recent ajudant Ria Torres, una “natural”, és a dir, algú que de manera innata sap llegir l
es microexpressions i gestos sense cap entrenament.
L’aparent falta d’escrúpols de Lightman unida a les històries de cada cas, i la manera en què es van desgranant les motivacions íntimes dels protagonistes ens condueix sempre a una reflexió moral. La resolució dels delictes no és tan rellevant com les conseqüències que tenen pels personatges, la decisió moral que els empeny a implicar-s’hi. La pregunta té més importància que la resposta, perquè com portar una vida normal quan t’adones que els altres fingeixen? Com enfrontar-te a les mentides quotidianes dels que et rodegen? Lie to me planteja aquests dubtes de manera honesta i revela la frivolitat de la que estan fetes milions de persones.
P.D. Diria q als EUA ja van per la tercera temporada i hi ha moltes pàgines farcides d'adeptes q afirmen aplicar les ensenyances del gurú Cal ...(ZP ha levantado la ceja en su discurso sobre la reforma de las pensiones, está mintiendo!!!!???) funcionin o no, la sèrie és divertida i els comentaris irònics d'en Loker, genials.
Aquesta sèrie televisiva –dels productors de 24 h. i Arrested Development– s’inspira en la vida real d’un especialista capaç de comprendre aquest llenguatge tan primitiu. Paul Ekman, interpretat per Tim Roth, és un psicòleg capaç descobrir un mentider sense que aquest obri la boca. Considerat per la revista Time una de les 100 persones més influents del món, les seves experiències i llibres han servit per construir el personatge de l’expolicia i doctor Cal Lightman, un infalible expert en detectar veritats i mentides a través de la psicologia aplicada.
La backstory ens diu que s’ha passat 20 anys estudiant les expressions facials fins a
desenvolupar-ne una ciència vàlida i metòdica, la kinèsia. Va ser expulsat del Pentàgon –sense que sapiguem ben bé per què– i després va fundar el seu grup d’experts particular al qual la policia i d’altres agències de seguretat solen recórrer per resoldre els crims més sofisticats. En aquesta aventura professional sempre l’acompanya la seva sòcia i psicòloga, la doctora Gillian Foster, menys impulsiva que ell però igual d’intuïtiva i l’única capaç d’entendre’l. Hi ha l’Eli Loker, un investigador becat que sempre diu tot el que pensa, i la recent ajudant Ria Torres, una “natural”, és a dir, algú que de manera innata sap llegir l
es microexpressions i gestos sense cap entrenament.L’aparent falta d’escrúpols de Lightman unida a les històries de cada cas, i la manera en què es van desgranant les motivacions íntimes dels protagonistes ens condueix sempre a una reflexió moral. La resolució dels delictes no és tan rellevant com les conseqüències que tenen pels personatges, la decisió moral que els empeny a implicar-s’hi. La pregunta té més importància que la resposta, perquè com portar una vida normal quan t’adones que els altres fingeixen? Com enfrontar-te a les mentides quotidianes dels que et rodegen? Lie to me planteja aquests dubtes de manera honesta i revela la frivolitat de la que estan fetes milions de persones.
P.D. Diria q als EUA ja van per la tercera temporada i hi ha moltes pàgines farcides d'adeptes q afirmen aplicar les ensenyances del gurú Cal ...(ZP ha levantado la ceja en su discurso sobre la reforma de las pensiones, está mintiendo!!!!???) funcionin o no, la sèrie és divertida i els comentaris irònics d'en Loker, genials.
jueves, enero 20, 2011
Jean-Luc Godard
La setmana vinent començarà un cicle dedicat a François Truffait a la Filmoteca i m'ha fet pensat en els Amics de les Arts i el seu Jean-Luc tan de moda...
Un collage d'un company meu cinèfil consumat q penjaré de manera clandestina pq si ho sap encara em demanarà drets d'autor, llàstima q no es vegin els subtítuls...
sábado, enero 15, 2011
Si és dolent t'ho recomano
"La tesi d'Steven Johnson contradiu l'opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idiotitzant. Segons Johnson tots som cada vegada més intel·ligents. I no gràcies als que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i, per tant, exigeixen un esforç intel·lectual als seus consumidors cada vegada més gran."
Aquest autor de divulgació científica i columnista de diverses revistes nord-americanes es passava els dies d'institut tancat a la seva habitació elaborant jocs de simulació. Enlloc de jugar a beisbol, com la majoria d'adolescents, jugava a jocs de taules numèriques amb daus de vint cares i una llista infinita de noms de pitchers, batedors i llançadors d'aquest esport -em costa d'imaginar-me'l així de marginat si ja de gran el trobo força atractiu-. El seu llibre, diu, és la història de com aquell exercici mental s'ha convertit en un component habitual de l'entreteniment de masses. És la història que ens explica com apliquem la teoria de la probabilitat quan juguem al Zelda a la Nintendo, de per què sèries com Dallas o Los Sopranos resulten nutritives per la nostra ment o, fins i tot, de com la ximpleria dels realities esdevé gimnàstica neuronal. Johnson tranquilitza als milions de pares amb la Corba del Dormilega, un l'enlairament gradual per sobre de tot aquest caos superficial. "El cel no ens cau damunt", escriu, "el que passa és que necessitem un nou tipus de baròmetre per captar-ne la diferència".
El seu darrer llibre i ell fent-ne una xerrada:
Aquest autor de divulgació científica i columnista de diverses revistes nord-americanes es passava els dies d'institut tancat a la seva habitació elaborant jocs de simulació. Enlloc de jugar a beisbol, com la majoria d'adolescents, jugava a jocs de taules numèriques amb daus de vint cares i una llista infinita de noms de pitchers, batedors i llançadors d'aquest esport -em costa d'imaginar-me'l així de marginat si ja de gran el trobo força atractiu-. El seu llibre, diu, és la història de com aquell exercici mental s'ha convertit en un component habitual de l'entreteniment de masses. És la història que ens explica com apliquem la teoria de la probabilitat quan juguem al Zelda a la Nintendo, de per què sèries com Dallas o Los Sopranos resulten nutritives per la nostra ment o, fins i tot, de com la ximpleria dels realities esdevé gimnàstica neuronal. Johnson tranquilitza als milions de pares amb la Corba del Dormilega, un l'enlairament gradual per sobre de tot aquest caos superficial. "El cel no ens cau damunt", escriu, "el que passa és que necessitem un nou tipus de baròmetre per captar-ne la diferència".
El seu darrer llibre i ell fent-ne una xerrada:
Pels subtítuls, clicar aquí:
martes, enero 11, 2011
The rest is noise (III part)
El cert és que els estils minoritaris perviuen i sempre tenen cabuda, encara que sigui en locals i clubs nocturns enlloc de grans estadis de futbol. Jamboree de la Plaça Reial a Barcelona és un d’aquests refugis que cada dilluns ofereix música en viu on la improvisació es converteix en el leitmotiv d’una nit de jams. What The Fuck Jam Sessions no viuen de ser un producte etiquetat als estands del Fnac. “Sorgeixen de les festes d’aniversari que organitzava a casa meva, amb amics d’arreu del mon, que aportaven la música i el menjar dels seus països d’origen. Quan es van fer massa populars vaig deixar de celebrar-les a casa i me’ls vaig emportar a tots a Jamboree[1]”, explica Aurelio Santos, programador, presentador i alma máter. I així, la nit del 24 de juny de 2001 va arrencar la primera WTF amb 50 amics.
Ja consolidades, ara són un autèntic laboratori de proves on es reuneixen músics[2] molt dispars, des dels habituals, rodamóns amb fama i reconeixement o amateurs amb ganes de treballar. L’única certesa de la nit és el concert dels artistes invitats i després, barra lliure per tots els valents que vulguin delectar els presents amb alguna melodia taral·lejada a l’últim moment. “És un luxe espectacular. És com tocar en família i són molts anys d’educació mútua”, afirma Llibert Fortuny, l’enfant terrible del jazz europeu. “La actitud que predomina es la de no prejuicios, dejar que la música canalice a través tuyo. Evidentemente, el ego también debes dejarlo aparcado fuera. Yo con ver las cabezas del público sacudiéndose arriba y abajo ya estoy contento”, confessa Marc Ayza, addicte a la bateria.
L’esperit d’aquestes jams celebrades als subterranis de Plaça Reial recorda al de molts clubs novaiorquesos i londinencs dels anys quaranta, com el Minton’s Playhouse de Harlem on Bird i Dizz improvisaven ritmes de bebop. Bird diria més tard que se’ls havia ocorregut la paraula com una onomatopeia; sonava igual que la porra d’un policia esclafant-se sobre el crani d’un negre[3]. Però les WTF de la capital comtal són també un bon aparador, de la mateixa manera que en l’època daurada del jazz els músics recents arribats a Kansas City es dirigien a una jam en busca d’un contracte. "Es una buena pista para aterrizar y, después, despegar”, reconeix Thomas Kent Warburton, contrabaixista de Kansas que va aterrar fa 7 anys i ara s’ha convertit en un músic molt cobejat. Sense pressió i sense discogràfiques, l’oferta abunda en altres locals de la ciutat potser no tan concorreguts –Continental, Heliogábal, Robadors 23 o Harlem Jazz Club–, i encara que sigui a l’estil low cost perquè la quantitat de públic no és la suficient per muntar programacions estables. “Ni tan sols en metròpolis com Nova York o Londres hi ha tant públic, però sí molt més hàbit en acudir als locals. Aquí la gent paga 10 i fins a 15 euros per entrar a una discoteca, però s’ho pensen dues vegades abans de pagar-n’hi 10 per escoltar un concert de jazz”, comenta Aurelio. Fortuny en culpa a la publicitat, ja que si no hi ha diners, el negoci només pot funcionar pel boca-boca i la notícia no sempre arriba als més interessats. “Hi ha molta feina per a fer”, afegeix.
“Charlie Parker es uno de los escasos jazzmen que ha aportado dignidad y significado a la palabra ‘genio’, vocablo del que tanto se ha abusado. Parker optó por dedicar su existencia a la traducción de todo cuanto veía y oía en términos de belleza musical (…) Al dotar a la improvisación de nuevas cotas de madurez, Parker ejerció una influencia inestimable sobre los músicos de jazz en general (…) Ningún jazzmen del mundo pudo obviar por entero su influencia”
Ja consolidades, ara són un autèntic laboratori de proves on es reuneixen músics[2] molt dispars, des dels habituals, rodamóns amb fama i reconeixement o amateurs amb ganes de treballar. L’única certesa de la nit és el concert dels artistes invitats i després, barra lliure per tots els valents que vulguin delectar els presents amb alguna melodia taral·lejada a l’últim moment. “És un luxe espectacular. És com tocar en família i són molts anys d’educació mútua”, afirma Llibert Fortuny, l’enfant terrible del jazz europeu. “La actitud que predomina es la de no prejuicios, dejar que la música canalice a través tuyo. Evidentemente, el ego también debes dejarlo aparcado fuera. Yo con ver las cabezas del público sacudiéndose arriba y abajo ya estoy contento”, confessa Marc Ayza, addicte a la bateria.L’esperit d’aquestes jams celebrades als subterranis de Plaça Reial recorda al de molts clubs novaiorquesos i londinencs dels anys quaranta, com el Minton’s Playhouse de Harlem on Bird i Dizz improvisaven ritmes de bebop. Bird diria més tard que se’ls havia ocorregut la paraula com una onomatopeia; sonava igual que la porra d’un policia esclafant-se sobre el crani d’un negre[3]. Però les WTF de la capital comtal són també un bon aparador, de la mateixa manera que en l’època daurada del jazz els músics recents arribats a Kansas City es dirigien a una jam en busca d’un contracte. "Es una buena pista para aterrizar y, después, despegar”, reconeix Thomas Kent Warburton, contrabaixista de Kansas que va aterrar fa 7 anys i ara s’ha convertit en un músic molt cobejat. Sense pressió i sense discogràfiques, l’oferta abunda en altres locals de la ciutat potser no tan concorreguts –Continental, Heliogábal, Robadors 23 o Harlem Jazz Club–, i encara que sigui a l’estil low cost perquè la quantitat de públic no és la suficient per muntar programacions estables. “Ni tan sols en metròpolis com Nova York o Londres hi ha tant públic, però sí molt més hàbit en acudir als locals. Aquí la gent paga 10 i fins a 15 euros per entrar a una discoteca, però s’ho pensen dues vegades abans de pagar-n’hi 10 per escoltar un concert de jazz”, comenta Aurelio. Fortuny en culpa a la publicitat, ja que si no hi ha diners, el negoci només pot funcionar pel boca-boca i la notícia no sempre arriba als més interessats. “Hi ha molta feina per a fer”, afegeix.
“Charlie Parker es uno de los escasos jazzmen que ha aportado dignidad y significado a la palabra ‘genio’, vocablo del que tanto se ha abusado. Parker optó por dedicar su existencia a la traducción de todo cuanto veía y oía en términos de belleza musical (…) Al dotar a la improvisación de nuevas cotas de madurez, Parker ejerció una influencia inestimable sobre los músicos de jazz en general (…) Ningún jazzmen del mundo pudo obviar por entero su influencia”
Leonard Feather
Però Jamboree no s’atura i després d’homenatjar a Ella Fitzerald en el cicle de setembre, cada dia presenta noves actuacions. Aquest febrer acollirà un dels millors saxofonistes del moment, Jerry Bergonzi, i és molt possible que en el seu estil suggerent i intimista s’hi escoltin notes que recordaran als primers mestres del jazz i del swing, als que ja escoltava amb només 8 anys. Sens dubte, l’estela deixada pels músics dels suburbis continua, ja sigui en un club de Barcelona o al metro de Londres. Els clàssics perduren i els nous compositors estan destinats a recollir-ne
el llegat si volen que el dia de demà se’ls recordi com els genis del s. XXI. Tant se val de quin gènere musical parlem, els grans mestres aprenen uns dels altres. Quan Bird va arribar a París el 1949 va celebrar l’ocasió incorporant les primeres notes de La Consagració al seu solo en Salt Peanuts. Dos anys després, mentre tocava el saxo en un club de Nova York va veure a Stravinsky assegut en una de les taules i immediatament va improvisar les melodies de L’ocell de foc a la peça que estava tocant, Ko-Ko. El compositor rus va quedar tan bocabadat que va vessar el seu got de whisky. Als anys noranta la cançó Everything’s gonna be alright, senzill d’un projecte de pop anomenat Sweetbox, sonava en totes les ràdios europees i arribava al topten de les llistes musicals. Fa dos anys que el tema s’ha reeditat i la seva base no s’ha canviat; és l’Ària de la Suite nº3 en Re major de Bach. La cantant islandesa Björk admirava tant a Stockhausen que el va entrevistar. I el compositor italià Ennio Morricane es va inspirar en Michael Nyman i en la banda de rock Muse per escriure algunes de les bandes sonores més importants de la seva carrera. Fins i tot Ramones han tocat alguns dels seus temes. Són només alguns exemples d’aquestes interseccions que semblen traspassar les fronteres temporals i que tant agraden a Ross.
[1]Tomas. Jazz + Funk + Hip-Hop + R&B + Reggae ¿Y por qué no? http://tomasramon.blogspot.com/search/label/Jazz
[2]Alguns dels músics que han passat pel Jamboree han estat Donald Harrison, Christian Scott, Avishai Cohen (trompetista), Avishai Cohen (contrabaix), Eric Harland, Neneh Cherry, Orishas, Cheikh Lo, Fishbone, Perico Sambeat, Seamus Blake, Gary Willis, Armand Sabal-lecco, a més dels assidus Guillermo Calliero, Raynald Colom, Guim Garcia-Balasch, Adriano Galante...
[3]Estefanía, Joaquin. “50 años sin Bird (y algunos menos sin Cortázar)”. La Vanguardia 22/09/05. http://www.elpais.com/articulo/opinion/anos/Bird/algunos/Cortazar/elpporopi/20050922elpepiopi_7/Tes
Però Jamboree no s’atura i després d’homenatjar a Ella Fitzerald en el cicle de setembre, cada dia presenta noves actuacions. Aquest febrer acollirà un dels millors saxofonistes del moment, Jerry Bergonzi, i és molt possible que en el seu estil suggerent i intimista s’hi escoltin notes que recordaran als primers mestres del jazz i del swing, als que ja escoltava amb només 8 anys. Sens dubte, l’estela deixada pels músics dels suburbis continua, ja sigui en un club de Barcelona o al metro de Londres. Els clàssics perduren i els nous compositors estan destinats a recollir-ne
el llegat si volen que el dia de demà se’ls recordi com els genis del s. XXI. Tant se val de quin gènere musical parlem, els grans mestres aprenen uns dels altres. Quan Bird va arribar a París el 1949 va celebrar l’ocasió incorporant les primeres notes de La Consagració al seu solo en Salt Peanuts. Dos anys després, mentre tocava el saxo en un club de Nova York va veure a Stravinsky assegut en una de les taules i immediatament va improvisar les melodies de L’ocell de foc a la peça que estava tocant, Ko-Ko. El compositor rus va quedar tan bocabadat que va vessar el seu got de whisky. Als anys noranta la cançó Everything’s gonna be alright, senzill d’un projecte de pop anomenat Sweetbox, sonava en totes les ràdios europees i arribava al topten de les llistes musicals. Fa dos anys que el tema s’ha reeditat i la seva base no s’ha canviat; és l’Ària de la Suite nº3 en Re major de Bach. La cantant islandesa Björk admirava tant a Stockhausen que el va entrevistar. I el compositor italià Ennio Morricane es va inspirar en Michael Nyman i en la banda de rock Muse per escriure algunes de les bandes sonores més importants de la seva carrera. Fins i tot Ramones han tocat alguns dels seus temes. Són només alguns exemples d’aquestes interseccions que semblen traspassar les fronteres temporals i que tant agraden a Ross.[1]Tomas. Jazz + Funk + Hip-Hop + R&B + Reggae ¿Y por qué no? http://tomasramon.blogspot.com/search/label/Jazz
[2]Alguns dels músics que han passat pel Jamboree han estat Donald Harrison, Christian Scott, Avishai Cohen (trompetista), Avishai Cohen (contrabaix), Eric Harland, Neneh Cherry, Orishas, Cheikh Lo, Fishbone, Perico Sambeat, Seamus Blake, Gary Willis, Armand Sabal-lecco, a més dels assidus Guillermo Calliero, Raynald Colom, Guim Garcia-Balasch, Adriano Galante...
[3]Estefanía, Joaquin. “50 años sin Bird (y algunos menos sin Cortázar)”. La Vanguardia 22/09/05. http://www.elpais.com/articulo/opinion/anos/Bird/algunos/Cortazar/elpporopi/20050922elpepiopi_7/Tes
lunes, enero 10, 2011
The rest is noise (II part)
I si segons Ross la música conté l’elevat, l’imperial i el subterrani, la dansa, l’oració, el silenci i el soroll, Salomé traspuava modernitat en totes les notes. L’historiador Peter Watson coincideix amb l’escriptor nord-americà en considerar l’òpera d’Strauss un nou capítol en la història del modernisme[1]. El caràcter escandalós i l’orquestració dissonant de l’obra van provocar els atacs del crític musical vienès Eduard Hanshlick que l’acusava de trencar el cap al públic[2]. Els humoristes el retrataven dirigint Elektra mentre bufava la trompeta sobre el cap d’un espectador torturat i encadenat damunt d’un timbal. Però el que Ross no explica és que en els acords sangnants d’Elektra hi ha la col·laboració del poeta i dramaturg Hugo von Hofmannsthal, l’obra del qual també presentava la Grècia del s.VI. La intenció dels dos artistes era doble: portar a l’escenari el que la pintura expressionista mostrava en aquells moments, colors inesperats i distorsions inquietants, i revelar la veritable naturalesa de l’home –i de la dona–, com Freud feia en els seus llibres. Hofmannsthal es reunia amb el dramaturg Arthur Schnitzler quasi a diari al cafè Griensteidl, a Vienna, i aquest, al seu torn, era considerat per Freud com el seu “doble literari”. Però aquest període discordant d’Strauss va durar poc, i després de posar música a les seves obsessions va donar pas a una nova generació de compositors entre els quals va destacar Schoenberg.
La revolució va ser l’atonalitat, i ell n’era el gurú. El seu objectiu era “l’emancipació de la dissonància”, com li agradava anomenar-ho, i des de la seva Primera Simfonia de Càmera (1906) ja va deixar clar que s’enorgullia de no tenir públic[3]. Aquella escena de finals dels quaranta en què Schoenberg corria pel passadís del supermercat cridant que no tenia la sífilis, per molt que Thomas Mann ho insinués en Doktor Faustus, és clau per interpretar la personalitat del compositor jueu i la de la seva música fosca i visceral. Tenia temptacions suïcides, com Berg, i el seu estat psicològic era extremadament violent, sobretot des que va descobrir que la seva esposa l’enganyava amb el pintor Richard Gerstl –que es va acabar penjant el mateix dia que Schoenberg oferia un concert sense haver-lo invitat–. La seva música expressa aquestes emocions sense contemplacions i per aquest motiu la trobem en tants films de terror i ciència ficció. Podríem imaginar l’Odissea 2001 sense l’atonalitat[4]? Després va ser el torn dels seus deixebles, Weber i Berg, que van seguir musicalitzant l’expressionisme. Però els aldarulls també van acompanyar la carrera d’Stravinsky, especialment quan va estrenar La consagració de la primavera en 1913 originant un gran daltabaix a París. L’empresari del ballet, Diaghilev, havia aconseguit el que volia, encara que durant l’espectacle va haver de tancar i obrir les llums diverses vegades per calmar la turba que cridava i marxava del teatre.
La revolució va ser l’atonalitat, i ell n’era el gurú. El seu objectiu era “l’emancipació de la dissonància”, com li agradava anomenar-ho, i des de la seva Primera Simfonia de Càmera (1906) ja va deixar clar que s’enorgullia de no tenir públic[3]. Aquella escena de finals dels quaranta en què Schoenberg corria pel passadís del supermercat cridant que no tenia la sífilis, per molt que Thomas Mann ho insinués en Doktor Faustus, és clau per interpretar la personalitat del compositor jueu i la de la seva música fosca i visceral. Tenia temptacions suïcides, com Berg, i el seu estat psicològic era extremadament violent, sobretot des que va descobrir que la seva esposa l’enganyava amb el pintor Richard Gerstl –que es va acabar penjant el mateix dia que Schoenberg oferia un concert sense haver-lo invitat–. La seva música expressa aquestes emocions sense contemplacions i per aquest motiu la trobem en tants films de terror i ciència ficció. Podríem imaginar l’Odissea 2001 sense l’atonalitat[4]? Després va ser el torn dels seus deixebles, Weber i Berg, que van seguir musicalitzant l’expressionisme. Però els aldarulls també van acompanyar la carrera d’Stravinsky, especialment quan va estrenar La consagració de la primavera en 1913 originant un gran daltabaix a París. L’empresari del ballet, Diaghilev, havia aconseguit el que volia, encara que durant l’espectacle va haver de tancar i obrir les llums diverses vegades per calmar la turba que cridava i marxava del teatre.
" (...) tengo la impresión de que [la música], a pesar de todo el rigor lógico-moral con que parece mostrarse, pertenece a un mundo de espíritus por cuya absoluta fiabilidad en cuestiones de razón y dignidad humana no querría poner yo precisamente mi mano en el fuego. Que, pese a ello, me sienta apegado a ella con todo mi corazón constituye una de esas contradicciones que, ya sean motivo de pesar o alegría, resulta indisociables de la naturaleza humana."
Thomas Mann, Doktor Faustus
Altres compositors, com Falla, Janácek, Ravel o Bartok, que van voler escapar de l’esperit alemany ho van fer amb la música popular; l’últim d’aquests guiat per les cançons camperoles que recollia en la gravadora de cilindre d’Edison i que traginava per les muntanyes de Transilvània. Debussy va quedar fascinat tant per les músiques exòtiques de Java i de Vietnam com pel flamenc, mentre que a l’altre costat de l’Atlàntic apareixia el jazz. Els vells cafès vienesos quedaven desplaçats pels teatres i bars de Nova York, Xicago i Nova Orleans on tocaquen Duke Ellington, Gershwin, Varèse i Charles Ives. Ja feia temps
que l’escriptor nord-americà Ralph Waldo Emerson havia proclamat la fi de les muses cortesanes d’Europa, i durant els propers anys sorgirien els grans mestres del jazz com Charlie Parker –amb el sobrenom de Bird per les seves improvisacions ad libitum–, Miles Davis o Dizzy Gillespie. Abans, però, l’antisemitisme creixia en el Berlín de Weill, que juntament amb Bertolt Brecht, volia crear música a l’abast de tothom. Amb Hitler les seves òperes van ser prohibides, com les de tants altres, i en canvi les obres de l’alcòholic Sibelius es van transformar en un símbol ari, com va passar amb les d’Strauss i Wagner. El soviètic Shostakovich no va ser l’únic en sentir la por d’un règim que el censurava o premiava segons l’humor del governant, Prokofiev no en va sobreviure –en un cop del destí va morir cinquanta minuts abans que Stalin– i altres van patir pitjor sort. L’ambigüitat mai va ser per Copland que, des de sempre, va reconèixer la seva homosexualitat i la seva ideologia progressista, fins i tot va provar d’escriure “musica per a treballadors” com Eisler i Weill. Era l’època del New Deal i Roosevelt, malgrat no estar molt interessat en la cultura, va reactivar l’art subvencionant els compositors que feien escala als EUA des d’Europa. Ross és dels que creuen que cap president americà ha fet res similar, tot i que afirma que hi ha alguns mandataris europeus que s’hi estan esforçant.
Durant la guerra EUA va servir de refugi per a la majoria dels artistes exiliats. Schoenberg vivia a Los Angeles i jugava al tennis amb Gershwin, Charlie Chaplin i Paulette Goddard. Stravinsky vivia a poc més de 10 quilòmetres, al Sunset Boulevard. I Alma Mahler, Adorno i Rachmaninov, una mica més enllà. Va ser aleshores, com explica Ross, quan el pioner de l’atonalisme va voler compondre “bandes sonores de pel·lícules”. Així que es va dirigir a Irving Thalberg, director de producció de Metro, que en sentir alguns dels seus temes els va trobar “encantadors”. Schoenberg el va interrompre bramant que ell “no escrivia música encantadora!”. És un anècdota més que sembla resumir el tema del llibre: la història de la música clàssica i la dels seus personatges, des dels compositors i artistes fins als polítics, mecenes culturals i públics. Entremig, les guerres, fredes i calentes, les revolucions i les transformacions de tot un segle.
Els darrers cinquanta anys han estat marcat per la popularització del pop i el rock. Durant els cursos d’estiu de Darmstadt[5], Ligeti ja es va adonar que els sons d’aquell grup britànic que sonava per la ràdio amb el disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band eren molt semblants als experiments que es feien a les classes de l’escola d’estiu. Això no és casual. McCartney havia estudiat l’estratificació electrònica d’Stockhausen, alhora que altres contemporanis com Frank Zappa quedaven
enlluernats per Varèse. I el jazz, que tornava a créixer de la mà d’una generació de joves creadors –Dizz, Bird, Monk, Davis, Coltrane i companyia– per trobar noves fórmules més lliures, menys comercials. Del bebop també en van sortir minimalistes com Steve Reich o Philip Glass que, al seu torn, van influir a cantants com David Bowie o Talking Heads. Ross ho sap i ens vol fer conscients que tots els moviments actuals són reaccions a les tendències passades, que la música dance d’avui en dia no es podria entendre sense el minimalisme i les avantguardes de fa quatre dècades. L’eclecticisme actual és fill i hereu del que s’explica en The rest is noise, si bé de vegades l’actualitat musical sembla copada per estrelles adolescents, productes televisius i demés cantants al servei d’una indústria discogràfica assetjada per la pirateria. Ross és optimista, però, i creu que “la música clàssica és el nou underground. Precisament perquè es troba fora del circuit comercial i això li dóna una potència creativa enorme”. El divorci amb el públic tampoc seria cap novetat. “De vegades s’ha d’entrar en conflicte amb aquest[6]”, accepta el crític del New Yorker.
[1] Watson, Peter. Historia intelectual del siglo XX. Barcelona: Ed. Crítica, 2002., pàg 66.
[2]Alier, Roger. Sotto voce. Una insólita historia de la ópera. Barcelona: Ed. Robinbook, pàg. 106.
[3]Luis Ángel de Benito explica que mentre Schoenberg era un compositor només apte per a minories, també envejava secretament a Berg pel seu èxit. I aquest darrer també estava gelós de Schoenberg, perquè volia ser un músic elitista fins al punt que Adorno el va haver de consolar quan la seva òpera Wozzeck va causar tanta sensació.
[4]A principis del s. XXI la música de Schoenberg ja no sona tant estranya i fins i tot el públic li ret homenatge i acut als concerts actuals en què sonen els seus quartets. El jazz bebop en reflecteix part de l’essència, en especial, a través dels acords de Thelonious Monk.
[5]Ross explica que aquests cursos inicialment estaven finançats per la CIA, ja que el govern nord-americà volia donar una imatge d’una Europa lliure que es dedicava a experimentar amb els sons i a fer composicions obertes i desconcertants, en oposició a una Rússia soviètica i comunista.
[6]Ayén, Xavi. Álex Ross: "La música clásica es el nuevo underground”. La Vanguardia, 14/09/09. http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090913/53783682359/alex-ross-la-musica-clasica-es-el-nuevo-underground-beethoven-mahler-bob-dylan-leonard-bernstein-lau.html
Altres compositors, com Falla, Janácek, Ravel o Bartok, que van voler escapar de l’esperit alemany ho van fer amb la música popular; l’últim d’aquests guiat per les cançons camperoles que recollia en la gravadora de cilindre d’Edison i que traginava per les muntanyes de Transilvània. Debussy va quedar fascinat tant per les músiques exòtiques de Java i de Vietnam com pel flamenc, mentre que a l’altre costat de l’Atlàntic apareixia el jazz. Els vells cafès vienesos quedaven desplaçats pels teatres i bars de Nova York, Xicago i Nova Orleans on tocaquen Duke Ellington, Gershwin, Varèse i Charles Ives. Ja feia temps
que l’escriptor nord-americà Ralph Waldo Emerson havia proclamat la fi de les muses cortesanes d’Europa, i durant els propers anys sorgirien els grans mestres del jazz com Charlie Parker –amb el sobrenom de Bird per les seves improvisacions ad libitum–, Miles Davis o Dizzy Gillespie. Abans, però, l’antisemitisme creixia en el Berlín de Weill, que juntament amb Bertolt Brecht, volia crear música a l’abast de tothom. Amb Hitler les seves òperes van ser prohibides, com les de tants altres, i en canvi les obres de l’alcòholic Sibelius es van transformar en un símbol ari, com va passar amb les d’Strauss i Wagner. El soviètic Shostakovich no va ser l’únic en sentir la por d’un règim que el censurava o premiava segons l’humor del governant, Prokofiev no en va sobreviure –en un cop del destí va morir cinquanta minuts abans que Stalin– i altres van patir pitjor sort. L’ambigüitat mai va ser per Copland que, des de sempre, va reconèixer la seva homosexualitat i la seva ideologia progressista, fins i tot va provar d’escriure “musica per a treballadors” com Eisler i Weill. Era l’època del New Deal i Roosevelt, malgrat no estar molt interessat en la cultura, va reactivar l’art subvencionant els compositors que feien escala als EUA des d’Europa. Ross és dels que creuen que cap president americà ha fet res similar, tot i que afirma que hi ha alguns mandataris europeus que s’hi estan esforçant.Durant la guerra EUA va servir de refugi per a la majoria dels artistes exiliats. Schoenberg vivia a Los Angeles i jugava al tennis amb Gershwin, Charlie Chaplin i Paulette Goddard. Stravinsky vivia a poc més de 10 quilòmetres, al Sunset Boulevard. I Alma Mahler, Adorno i Rachmaninov, una mica més enllà. Va ser aleshores, com explica Ross, quan el pioner de l’atonalisme va voler compondre “bandes sonores de pel·lícules”. Així que es va dirigir a Irving Thalberg, director de producció de Metro, que en sentir alguns dels seus temes els va trobar “encantadors”. Schoenberg el va interrompre bramant que ell “no escrivia música encantadora!”. És un anècdota més que sembla resumir el tema del llibre: la història de la música clàssica i la dels seus personatges, des dels compositors i artistes fins als polítics, mecenes culturals i públics. Entremig, les guerres, fredes i calentes, les revolucions i les transformacions de tot un segle.
Els darrers cinquanta anys han estat marcat per la popularització del pop i el rock. Durant els cursos d’estiu de Darmstadt[5], Ligeti ja es va adonar que els sons d’aquell grup britànic que sonava per la ràdio amb el disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band eren molt semblants als experiments que es feien a les classes de l’escola d’estiu. Això no és casual. McCartney havia estudiat l’estratificació electrònica d’Stockhausen, alhora que altres contemporanis com Frank Zappa quedaven
enlluernats per Varèse. I el jazz, que tornava a créixer de la mà d’una generació de joves creadors –Dizz, Bird, Monk, Davis, Coltrane i companyia– per trobar noves fórmules més lliures, menys comercials. Del bebop també en van sortir minimalistes com Steve Reich o Philip Glass que, al seu torn, van influir a cantants com David Bowie o Talking Heads. Ross ho sap i ens vol fer conscients que tots els moviments actuals són reaccions a les tendències passades, que la música dance d’avui en dia no es podria entendre sense el minimalisme i les avantguardes de fa quatre dècades. L’eclecticisme actual és fill i hereu del que s’explica en The rest is noise, si bé de vegades l’actualitat musical sembla copada per estrelles adolescents, productes televisius i demés cantants al servei d’una indústria discogràfica assetjada per la pirateria. Ross és optimista, però, i creu que “la música clàssica és el nou underground. Precisament perquè es troba fora del circuit comercial i això li dóna una potència creativa enorme”. El divorci amb el públic tampoc seria cap novetat. “De vegades s’ha d’entrar en conflicte amb aquest[6]”, accepta el crític del New Yorker.[1] Watson, Peter. Historia intelectual del siglo XX. Barcelona: Ed. Crítica, 2002., pàg 66.
[2]Alier, Roger. Sotto voce. Una insólita historia de la ópera. Barcelona: Ed. Robinbook, pàg. 106.
[3]Luis Ángel de Benito explica que mentre Schoenberg era un compositor només apte per a minories, també envejava secretament a Berg pel seu èxit. I aquest darrer també estava gelós de Schoenberg, perquè volia ser un músic elitista fins al punt que Adorno el va haver de consolar quan la seva òpera Wozzeck va causar tanta sensació.
[4]A principis del s. XXI la música de Schoenberg ja no sona tant estranya i fins i tot el públic li ret homenatge i acut als concerts actuals en què sonen els seus quartets. El jazz bebop en reflecteix part de l’essència, en especial, a través dels acords de Thelonious Monk.
[5]Ross explica que aquests cursos inicialment estaven finançats per la CIA, ja que el govern nord-americà volia donar una imatge d’una Europa lliure que es dedicava a experimentar amb els sons i a fer composicions obertes i desconcertants, en oposició a una Rússia soviètica i comunista.
[6]Ayén, Xavi. Álex Ross: "La música clásica es el nuevo underground”. La Vanguardia, 14/09/09. http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090913/53783682359/alex-ross-la-musica-clasica-es-el-nuevo-underground-beethoven-mahler-bob-dylan-leonard-bernstein-lau.html
domingo, enero 09, 2011
The rest is noise
"Para producir belleza, debe sufrir dolor"
Charlie Parker
"Without music, life would be a mistake"
Friedrich Nietzsche
“Sr. Gershwin, la música és la música”, va dir molt seriosament el compositor Alban Berg al creador nord-americà de Rhapsody in Blue. El fill de Lower East Side que es faria famós per compondre una de les melodies més estimades del s. XX, Summertime, and the living is easy, havia vacil·lat en intentar tocar alguna cançó per Berg mentre el visitava a Vienna en 1928. Commogut, Gershwin s’havia assegut davant del piano encongit per l’obra de Berg, per la seva òpera dissonant i atonal[1] Wozzeck, que s’havia estrenat tres anys abans a Berlín. Berg se’n va adonar i va ser aleshores quan li va adreçar la cèlebre frase. L’admiració que el nord-americà sentia pel dramatisme i la resoluta expressió de la bogeria –encarnada en el soldat Wozzeck– a través de la música atonal va convertir-se en la primera òpera jazzística de Gershwin, Porgy and Bess, criticada i aclamada a parts iguals, tant per les ambigüitats racials com per apropar-se més al gènere del musical d’espectacle que a les òperes clàssiques. Gershwin escoltava música entremig del soroll, i així va néixer la partitura de Rhapsody in Blue, amb un trinat de clarinet que ascendeix fins a un elegant glissando[2] que frega la impaciència. La composició és una seqüència de melodies que pugen i baixen, escales, modulacions i notes estranyes disseminades entre ritmes capritxosos que representen el melting pot americà[3].
La valentia de Ge
rshwin en atrevir-se a compondre una peça “de negres” amb elements autòctons del blues, els espirituals negres i el jazz –per fi era respectable! –, és la mateixa amb què Richard Strauss va estrenar Salomé l’octubre de 1906 a Graz. Havia corregut la veu que l’espectacle bíblic era intolerant, que erotizava les passions de la princesa adolescent amb acords dissonants i necrofílics. El clarinet torna a ascendir en una escala endimoniada per obrir l’òpera que per Alex Ross anuncia l’inici musical del s. XX. “És una decisió arriscada, ho sé”, s’excusa. “Altres haurien escollit a Debussy per començar la modernitat, però em vaig enamorar d’aquesta anècdota per ser una premonició del segle. Tots els personatges que es van citar a Graz –de Puccini a Mahler, de Berg a la viuda de Johann Strauss– i l’irresistible rumor que hi havia assistit un Hitler adolescent. Per a mi, tot això parla de l’agonitzant relació dels grans compositors, totalitarismes, els que els van donar suport i els que no”.
La valentia de Ge
rshwin en atrevir-se a compondre una peça “de negres” amb elements autòctons del blues, els espirituals negres i el jazz –per fi era respectable! –, és la mateixa amb què Richard Strauss va estrenar Salomé l’octubre de 1906 a Graz. Havia corregut la veu que l’espectacle bíblic era intolerant, que erotizava les passions de la princesa adolescent amb acords dissonants i necrofílics. El clarinet torna a ascendir en una escala endimoniada per obrir l’òpera que per Alex Ross anuncia l’inici musical del s. XX. “És una decisió arriscada, ho sé”, s’excusa. “Altres haurien escollit a Debussy per començar la modernitat, però em vaig enamorar d’aquesta anècdota per ser una premonició del segle. Tots els personatges que es van citar a Graz –de Puccini a Mahler, de Berg a la viuda de Johann Strauss– i l’irresistible rumor que hi havia assistit un Hitler adolescent. Per a mi, tot això parla de l’agonitzant relació dels grans compositors, totalitarismes, els que els van donar suport i els que no”.
"Afirmo tras meditarlo cuidadosamente, y tras una familiaridad con las producciones emocionales de Oscar Wilde y Richard Strauss, que Salome es una exposición detallada y explícita de los rasgos más horribles, desagradables, repugnantes e innombrables de la degeneración (utilizando ahora el término con su significado social y sexual habitual) que jamás he oído, leído o imaginado (...). Lo que representa no es otra cosa que el móvil de los actos indescriptibles de Jack el Destripador."
Un metge en una carta enviada al The New York Time
Ross parla de la música per damunt de tot. Música per a tots els gustos i moments, des de les òperes wagnerianes al jazz de Bird, del rap de Timbaland als sons naturals de Sibelius i als cants gregorians de Satie, del rock’n’roll de Bob Dylan al soul de Ray Charles i les cançons populars africanes. Música militar, atonal, revolucionària i espiritual. Música on només s’escolta soroll o música que sedueix en silenci, com el poema simfònic per a 100 metrònoms de Györgi Ligeti o el 4’33’’ de Cage. Música de lluita i propaganda, com la de Shostakovich; la música dodecafònica de la Segona Escola vienesa, tallada i polida com un haiku; música kitsch, d’avantguarda, classista, que fica els pèls de punta i aixeca crítiques, xiulets i insults. “És que la música és un assumpte tan seriós?, va preguntar l’emperador Francesc I d’Àustria en sortir de la Hopofer de Vienna després d’escoltar a un Mahler que la venerava com una experiència pseudoreligiosa. Música que conté les emocions, que suggereix el que el pop canta a cops de guitarra elèctrica, com la que els homosexuals Britten i Copland preferien per no ser tan explícita. Música, música i més música. La que es balla, la que fa vibrar l’ànima i la que uneix persones, com a Morton Feldam i John Cage, a Kubrik i Ligeti, a Diaghilev i Stravinsky, a Strauss i Mahler, a Bertolt Brecht i Kurt Weill, a Prokofiev i Shostakovich, a Sinatra i Armstrong, a Ellington i Coltrane, a Theolonius Monk i Kenny Clarke i tants altres, encara que algunes d’aquestes relacions acabessin en rivalitats famoses.
El ruido eterno, un assaig de gairebé 800 pàgines sobre la música del s. XX, com a resultat de la seva història i, sovint, de la seva histèria, és el primer llibre d’Alex Ross. El títol és una paròdia del hamletià The rest is silence i el seu contingut és la bona música, perquè segons Ross, la música es divideix en bona i dolenta, ni seriosa ni lleugera, i al
final el que importa és que provoqui emocions. Aquesta és la música que realment val la pena, encara que els sentiments que expressi siguin contradictoris o complexos, com ho ha estat el passat segle. La densitat de dades, anècdotes i noms pot arribar a confondre al lector no versat, que potser s’estimarà deixar l’exemplar a mà a mode de consulta. Però l’entusiasme de Ross i el seu estil testimonial de periodista de carrer, que recorre bars i rebusca entres les biografies, converteixen l’obra en una trepidant novel·la de ficció. Andrés Ibáñez, l’escriptor espanyol amant del jazz que s’abandona al plaer quan toca el piano, diu que ha llegit el llibre com si fos una novel·la, en què l’heroi és Sibelius i Schoenberg, un canalla[4]. Aquesta és una de les habilitats de l’autor, que ens presenta els compositors com si fossin personatges d’una pel·lícula: El filo-nazi Weber, el solitari Sibelius que es va passar els darrers 30 anys de la seva vida sense voler parlar de música, Stravinsky, el camaleònic que canviava de nacionalitat, el revolucionari de Schoenberg que provocava crits tan bon punt sonaven els primers contrapunts, o els totalitaris Boulez i Stockhausen que aterrien al mateix Ligeti.
“La música clàssica espanta”, ha declarat Ross. Per això aquest crític musical del New Yorker l’ha desvestit de les cotilles intel·lectuals, l’ha rescatat de les pomposes elits i l’ha apropat al gran públic. “El problema –explica en una entrevista al diari ABC- és la seva imatge, com es percep a través dels mitjans, de la televisió, dels anuncis, de les pel·lícules... tot d’una manera molt exagerada i fins i tot ridícula. La imatge hauria de començar a canviar”. I la imatge canvia, encara que molt a poc a poc. Fa pocs mesos un error informàtic va permetre que els usuaris del portal Amazon es poguessin descarregar les quatres obres de l’Anell dels Nibelungs per quasi 10 euros. Al cap de dos dies els tècnics van corregir l’anomalia però el resultat és que Richard Wagner havia desbancat a Kayne West com un dels artistes més buscats. El llibre no és, doncs, la obsessió del nen raret de classe que als 10 anys ja escoltava a Bruckner i durant la universitat a Schoenberg. Respon a una demanda que l’acaba d’entronar com un bestseller –traduït en 16 països–, malgrat que la música clàssica es consideri encara l’art dels morts i hi hagin persones que se sorprenen en assabentar-se que els compositors segueixen component. “La composició clàssica del s. XX sona, per a molts, a soroll –escriu el crític–. Mentre les abstraccions de Jackson Pollock o Kandinsky[5] es venen al mercat per 100 milions o més, el seu equivalent en música a penes té impacte”. Com s’explica? “He buscat una resposta durant els 10 anys que he trigat a escriure aquest llibre, però no n’he trobat cap”, es disculpa Ross. Almenys, l’estrenat escriptor es pot consolar pensant que el treball de visionaris com Schoenberg, Berg o Steve Reich ha penetrat en la cultura de masses a través de bandes sonores, dels repetitius acords de The Velvet Underground o el A day in the life dels Beatles. Almenys el llibre de Ross és en si mateix una resposta que ja ha satisfet a milers de lectors.
Les convulsions divideixen el segle XX en tres blocs musicals: 1900-1933,1933-1945 i 1945-2000 són les tres parts en què s’estructura la narració. La primera, en paraules de Ross[6], se centra en les grans revolucions que van permetre trencar amb el passat wagnerià i oblidar-se d’una vegada per totes de l’herència alemanya: Ives introduïa el jazz mentre Ravel i Bartok buscaven l’inspiració en el folklore nacional. La segona és la part polititzada, relata com els totalitarisme de Hitler i Stalin van acabar amb la llibertat d’expressió i l’experimentació de la majoria de compositors europeus; paral·lelament, a les ràdios nord-americanes sonava Copland, que també va topar amb McCarthy –per ser homosexual i comunitat–. En el tercer bloc torna a regnar la llibertat, l’avant-garde reacciona amb creacions més simples, minimalistes, el swing perd el frenesí, avancen els nous aires del bebop, fins a l’òpera de John Coodlige Adams, Nixon in China, que tanca el segle.
El ruido eterno, un assaig de gairebé 800 pàgines sobre la música del s. XX, com a resultat de la seva història i, sovint, de la seva histèria, és el primer llibre d’Alex Ross. El títol és una paròdia del hamletià The rest is silence i el seu contingut és la bona música, perquè segons Ross, la música es divideix en bona i dolenta, ni seriosa ni lleugera, i al
final el que importa és que provoqui emocions. Aquesta és la música que realment val la pena, encara que els sentiments que expressi siguin contradictoris o complexos, com ho ha estat el passat segle. La densitat de dades, anècdotes i noms pot arribar a confondre al lector no versat, que potser s’estimarà deixar l’exemplar a mà a mode de consulta. Però l’entusiasme de Ross i el seu estil testimonial de periodista de carrer, que recorre bars i rebusca entres les biografies, converteixen l’obra en una trepidant novel·la de ficció. Andrés Ibáñez, l’escriptor espanyol amant del jazz que s’abandona al plaer quan toca el piano, diu que ha llegit el llibre com si fos una novel·la, en què l’heroi és Sibelius i Schoenberg, un canalla[4]. Aquesta és una de les habilitats de l’autor, que ens presenta els compositors com si fossin personatges d’una pel·lícula: El filo-nazi Weber, el solitari Sibelius que es va passar els darrers 30 anys de la seva vida sense voler parlar de música, Stravinsky, el camaleònic que canviava de nacionalitat, el revolucionari de Schoenberg que provocava crits tan bon punt sonaven els primers contrapunts, o els totalitaris Boulez i Stockhausen que aterrien al mateix Ligeti.
“La música clàssica espanta”, ha declarat Ross. Per això aquest crític musical del New Yorker l’ha desvestit de les cotilles intel·lectuals, l’ha rescatat de les pomposes elits i l’ha apropat al gran públic. “El problema –explica en una entrevista al diari ABC- és la seva imatge, com es percep a través dels mitjans, de la televisió, dels anuncis, de les pel·lícules... tot d’una manera molt exagerada i fins i tot ridícula. La imatge hauria de començar a canviar”. I la imatge canvia, encara que molt a poc a poc. Fa pocs mesos un error informàtic va permetre que els usuaris del portal Amazon es poguessin descarregar les quatres obres de l’Anell dels Nibelungs per quasi 10 euros. Al cap de dos dies els tècnics van corregir l’anomalia però el resultat és que Richard Wagner havia desbancat a Kayne West com un dels artistes més buscats. El llibre no és, doncs, la obsessió del nen raret de classe que als 10 anys ja escoltava a Bruckner i durant la universitat a Schoenberg. Respon a una demanda que l’acaba d’entronar com un bestseller –traduït en 16 països–, malgrat que la música clàssica es consideri encara l’art dels morts i hi hagin persones que se sorprenen en assabentar-se que els compositors segueixen component. “La composició clàssica del s. XX sona, per a molts, a soroll –escriu el crític–. Mentre les abstraccions de Jackson Pollock o Kandinsky[5] es venen al mercat per 100 milions o més, el seu equivalent en música a penes té impacte”. Com s’explica? “He buscat una resposta durant els 10 anys que he trigat a escriure aquest llibre, però no n’he trobat cap”, es disculpa Ross. Almenys, l’estrenat escriptor es pot consolar pensant que el treball de visionaris com Schoenberg, Berg o Steve Reich ha penetrat en la cultura de masses a través de bandes sonores, dels repetitius acords de The Velvet Underground o el A day in the life dels Beatles. Almenys el llibre de Ross és en si mateix una resposta que ja ha satisfet a milers de lectors.Les convulsions divideixen el segle XX en tres blocs musicals: 1900-1933,1933-1945 i 1945-2000 són les tres parts en què s’estructura la narració. La primera, en paraules de Ross[6], se centra en les grans revolucions que van permetre trencar amb el passat wagnerià i oblidar-se d’una vegada per totes de l’herència alemanya: Ives introduïa el jazz mentre Ravel i Bartok buscaven l’inspiració en el folklore nacional. La segona és la part polititzada, relata com els totalitarisme de Hitler i Stalin van acabar amb la llibertat d’expressió i l’experimentació de la majoria de compositors europeus; paral·lelament, a les ràdios nord-americanes sonava Copland, que també va topar amb McCarthy –per ser homosexual i comunitat–. En el tercer bloc torna a regnar la llibertat, l’avant-garde reacciona amb creacions més simples, minimalistes, el swing perd el frenesí, avancen els nous aires del bebop, fins a l’òpera de John Coodlige Adams, Nixon in China, que tanca el segle.
[1] L’atonalitat és el sistema musical que prescindeix de les relacions entre tons en una obra i de tota seqüència harmònica en favor de d’una independència total entre sons. Si en una òpera de Vivaldi l’oient pot preveure quan acabarà la frase, en el Primer Quartet de corda de Schoenberg no pot endevinar ni la nota que vindrà després. Ell va ser l’únic que va portar la música atonal fins al límit, juntament amb els seus deixebles Berg i Webern, que dirien “li hem tallat el coll!”, referint-se al sistema tonal. El jazz, el folk i el mateix Stravinsky en van ser els hereus més immediats utilitzant la seva forma seriada anomenada dodecafonisme (escala de 12 notes que no distingeix tons ni semitons).
[2] És un efecte sonor consistent en passar ràpidament d’un so a un altre fent sentir tots els sons intermitjos possibles segons les característiques de l’instrument amb què s’executi.
[3] El compositor i pianista Leonard Bernstein, un dels primers directors d’orquestra dels EUA, va comparar Gershwin amb Tchaikovski i en 1955 va escriure que encara que alteréssim l’ordre dels temes o la seva durada, Rhapsody in Blue continuaria sonant igual. “Because is not a composition at all. It’s a string of separate paragraphs stuck together. You can remove any of these stuck-together sections and the piece still goes on as bravely as before”.
[4] Tertúlia de Radio Clásica emesa el 5/6/10 i moderada per Luis Ángel de Benito sobre el llibre d’Alex Ross. Els invitats són el compositor Enrique Igoa, el crític i traductor del llibre Luis Gago i el filòsof Ramón del Castillo. http://www.rtve.es/mediateca/audios/20100605/ruido-eterno-alex-ross-tertulia/792183.shtml
[5] Kandinsky i Schoenberg es coneixien i, de fet, compartien objectius comuns. L’obra Impressió III pintada en 1911 es va inspirar en un dels concerts del compositor. Una altra amistat que exemplifica la ignorància amb què sovint s’aparta la música de les converses quotidianes és la de Picasso amb Stravinsky. Tots dos van treballar junts i van viure simultàniament els períodes més fèrtils dels seus talents creatius.
[6] El periodista nord-americà Charlie Rose entrevista a Ross en el seu programa que distribueix pel seu canal de youtube http://www.youtube.com/watch?v=w7loHK7wALI.
sábado, enero 08, 2011
The most we sleep, the cleverest we are
Aquesta és la teoria d'Arianna Huffington, coneguda per ser l'editora del Huffington Post, un diari en línia nascut el 2005 plenament integrat en la societat 2.0 i que des del principi va apostar per situar el lector en el centre de la notícia i de la creació de continguts. Aquí la tenim parlant de la importància de dormir bé si volem tenir èxit.
jueves, enero 06, 2011
All you need is love
I després de tant pessimisme passem a parlar de la raó per la qual el món segueix girant...
She loves you yeaaaah yeaaaah yeaaaaah! She loves you yeaaaaah yeaaaah yeaaaaaah!!!
Across the universe:)
martes, enero 04, 2011
Inventari (II part)
Abans d’ahir vaig escriure el post per acomiadar l’any però després de penjar-lo em va semblar que em quedava massa curt per tot el que havia passat (quan fas resums sempre et deixes alguna cosa, com quan surts de casa massa de pressa). De fet, em va semblar que la dècada sencera es mereixia un post perquè ni havia parlat del medi ambient (només hi pensem quan hi ha alguna cimera o desastre), ni dels miners xilens (probablement la imatge del 2010), ni de la lady Gaga (tan de moda i tan prescindible alhora). Així que avui intentaré fer un resum de la dècada amb l’ajuda de l’Ara que li acaba de dedicar un suplement especial;)
"Los habitantes de las distintas naciones se matan entre sí a intervalos regulares, por lo que también, debido a esta causa, deben sentir miedo y temor a todo el que piense en el futuro. Esta anomalía se debe al hecho de que la inteligencia y el carácter de las masas son muy inferiores a la inteligencia de los pocos que producen algo valioso para la humanidad."
Albert Einstein – 1939
“La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe”
Eduardo Galeano -2008
Albert Einstein – 1939
“La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe”
Eduardo Galeano -2008
L’any 2000 d.C. va ser temut i anhelat a la vegada, celebrat per milions de ciutadans satisfets de donar la benvinguda al nou segle i mil·lenni. I, afegiríem, una data obligada per als informàtics, recelosos de què el canvi de dígit en els softwares provoqués un col·lapse econòmic sense precedents. La por s’instal·lava, la mateixa que molts governants han explotat i que ha marcat tota la dècada. L’efecte 2000 només n’era un preludi i l’estat de terror que s’instauraria després a Occident s’ha justificat amb el mateix pretext que el senador McCarthy va utilitzar als anys 50. L’enemic invisible que abans representava el comunisme ara apareix en forma d’home barbut amb turbant i metralleta que habita en coves al desert oriental –i que mai s’ha trobat–. Multitud de cartells al metro de Nova York s’encarreguen actualment de recordar-ho: “If you see something, say something”. I així és com la por s’introdueix a la vida quotidiana dels ciutadans. David Strathairn interpretant a Edward Murrow ho va dir en Good night and good luck quan un company de professió li va confessar que la exdona era comunista. I ell li va contestar que “tirarien endavant perquè el terror havia arribat fins aquella habitació”. Era el març de 1954.
El 2000 començava una nova década i el món ja no seria mai més el que havíem conegut. Diuen que Woody Allen va escriure Match Point com a resposta als fets de l’11-S, quan el símbol de tot un món es va ensorrar i va deixar els individus completament desemparats en un sense sentit. Això no serà recordat amb especial orgull per la majoria de nord-americans. Les múltiples crisis van revelar els límits del poder i legitimitat del seu antic govern –l’11-S i la crisi financera global– juntament amb altres episodis que posen en dubte la credibilitat del país: Abu Ghraib, l’huracà Katrina i Iraq. Arreu del món la seva popularitat va caure en picat. El febrer del 2000 la reina del pop treia el senzill American Pie i al cap de tres anys sortia a la venta l’àlbum American life, amb videoclip censurat inclòs –la referència a Bush i la passarel·la de moda guerrera no van agradar als més patriotes–. La cantant es queixava de la vida moderna i de la vacuïtat de la seva pròpia existència mentre no para de corejar “I live the American dream”. El desencant d’aquest somni també el canta Eminem a cop de rap i Springsteen amb la seva guitarra, el descrivia Naomi Klein i l’hem vist a American beauty i a Revolutionary road.
Ens trobem en una època en que sembla que tot artista pugui protestar contra qualsevol aspecte degradant de la realitat actual: la pobresa del Tercer món, la guerra d’Iraq o la globalització. Bono és un cantants que més es queixen i que, com Eric Clapton, Phil Collins, Bruce Springsteen o Mick Jagger, ha participat en els grans festivals Live Aid (1985) o Make Poverty History (2005) per exigir un comerç just o la condonació del deute extern. Fins i tot també té un cançó en memòria als atemptats de l’11-S, The city on blinding lights (2005), que va sorgir arran del seu concert a Nova York en veure les llàgrimes d’alguns dels seus fans. El més important és que de tot plegat n’ha sortit una mena de consciència global, un canvi cap a millor en les mentalitats. Encara que moltes vegades només serveixi per assistir a un acte amb un braçalet de plàstic enlloc de pensar realment en els conflictes. La diferència és que ara podem organitzar protestes simultàniament arreu del planeta, sincronitzar els nostres rellotges i apagar totes les llums durant una hora en contra de l’escalfament global com va passar el 27 de març del 2010. Un altre efecte de la globalització, engrandir les fronteres, les que per molts s’acabaven allà on la vista arribava. Mai fins ara s’havien posat en contacte tantes persones alhora i mai fins ara hi havia hagut tanta diferència entre unes i altres. I és que segons Stiglitz, “la globalització ha afavorit a Gates, i no a la majoria”.
Ens trobem en una època en que sembla que tot artista pugui protestar contra qualsevol aspecte degradant de la realitat actual: la pobresa del Tercer món, la guerra d’Iraq o la globalització. Bono és un cantants que més es queixen i que, com Eric Clapton, Phil Collins, Bruce Springsteen o Mick Jagger, ha participat en els grans festivals Live Aid (1985) o Make Poverty History (2005) per exigir un comerç just o la condonació del deute extern. Fins i tot també té un cançó en memòria als atemptats de l’11-S, The city on blinding lights (2005), que va sorgir arran del seu concert a Nova York en veure les llàgrimes d’alguns dels seus fans. El més important és que de tot plegat n’ha sortit una mena de consciència global, un canvi cap a millor en les mentalitats. Encara que moltes vegades només serveixi per assistir a un acte amb un braçalet de plàstic enlloc de pensar realment en els conflictes. La diferència és que ara podem organitzar protestes simultàniament arreu del planeta, sincronitzar els nostres rellotges i apagar totes les llums durant una hora en contra de l’escalfament global com va passar el 27 de març del 2010. Un altre efecte de la globalització, engrandir les fronteres, les que per molts s’acabaven allà on la vista arribava. Mai fins ara s’havien posat en contacte tantes persones alhora i mai fins ara hi havia hagut tanta diferència entre unes i altres. I és que segons Stiglitz, “la globalització ha afavorit a Gates, i no a la majoria”.
La dècada també va començar amb aquest debat: Globalització contra antiglobalització, Davos contra Porto Alegre. La celebració de Fòrum Econòmic Mundial –o la reunió “the fat cats in the snow” com la va popularitzar el cantant Bono– el gener del 2000 va provocar l’oposició de milers de manifestants que van destrossar l’exterior d’un McDonald’s. Cridaven “un altre món és possible”, un lema que es va repetir l’any següent a Gènova durant la reunió del G8 i en totes les ciutats que han acollit trobades de països industrialitzats, organismes mercantils i de lobbys i clubs privats. Més enllà del capitalisme salvatge hi ha un imperi més fort que els propis governs que ha fet enfadar al seu públic potencial. Nombroses protestes espontànies han pres els carrers des que Seattle en va marcar el camí. Els carrers són nostres! El món és nostre! I malauradament, l’hem de compartir amb les multinacionals.
Per primera vegada una crisi econòmica ha afectat tant Orient com Occident i, també, per primera vegada, s’ha pres consciència que el model capitalista pot acabar-se en qualsevol moment. L’escassetat dels recursos energètics s’ha evidenciat en els darrers deu anys, com el convenciment que el canvi climàtic és una realitat, i que l’home hi té molt a veure. Les crisis alimentàries han seguit omplint portades i el debat per l’ús dels transgènics ha difós tanta informació i tan qüestionada –el càncer es troba en els aliments que mengem? – que sembla que no quedi altra solució que fer-se un hort darrere de casa. Les excuses per tornar a viure com l’home de Rosseau seran cada vegada més nombroses. Potser perquè a l’hora de la veritat la dècada s’acaba sense cap gran reforma, malgrat el “Yes we can” d’Obama, la modernització de les institucions europees que van estrenar una nova moneda, el gir cap a l’esquerra d’Amèrica del Sud o l’ascensió dels països asiàtics que no paren de comprar-nos el deute. Potser perquè encara no he après que el món el construeixen les persones i no els seus diners. El rei de pop s’ha mort i ja no ens ho pot recordar, però encara queden artistes disposats a entonar el We are the world per Haití, Àfrica i per tots els racons on faci falta.
Per primera vegada una crisi econòmica ha afectat tant Orient com Occident i, també, per primera vegada, s’ha pres consciència que el model capitalista pot acabar-se en qualsevol moment. L’escassetat dels recursos energètics s’ha evidenciat en els darrers deu anys, com el convenciment que el canvi climàtic és una realitat, i que l’home hi té molt a veure. Les crisis alimentàries han seguit omplint portades i el debat per l’ús dels transgènics ha difós tanta informació i tan qüestionada –el càncer es troba en els aliments que mengem? – que sembla que no quedi altra solució que fer-se un hort darrere de casa. Les excuses per tornar a viure com l’home de Rosseau seran cada vegada més nombroses. Potser perquè a l’hora de la veritat la dècada s’acaba sense cap gran reforma, malgrat el “Yes we can” d’Obama, la modernització de les institucions europees que van estrenar una nova moneda, el gir cap a l’esquerra d’Amèrica del Sud o l’ascensió dels països asiàtics que no paren de comprar-nos el deute. Potser perquè encara no he après que el món el construeixen les persones i no els seus diners. El rei de pop s’ha mort i ja no ens ho pot recordar, però encara queden artistes disposats a entonar el We are the world per Haití, Àfrica i per tots els racons on faci falta.Internet ha participat de tot això. Ha estat una finestra al món per a molts, que ha permès observar realitats totalment allunyades i percebre, encara que sigui durant uns minuts, la complexitat amb què s’enfronta l’ésser humà. La tecnologia s’ha introduït a les nostres vides per facilitar-nos l’existència, si bé sovint l’acaba complicant i provocant noves formes de desigualtat. Al final l’elecció sempre recau en nosaltres i en l’ús que li volem donar. La responsabilitat humana és seguir sent humans, encara el món no es tornarà més humà pel simple fet que la veu humana hi ressoni. Sófocles profetitzava que “así, dueño de un saber cuyos recursos sobrepasan toda esperanza, el hombre puede emprendrer el camino del mal, como habría podido emprender el del bien.” S’haurà d’elegir, doncs, entre la frivolitat de Chris Wilton, “de la mateixa pasta que milions de persones”, sense càrrega de consciència i alliberat de la culpa, o ser una persona moral, potser turmentada i amb remordiments.
lunes, enero 03, 2011
Inventari
Canviem d’any i de dècada, i aquest cop sense l’efecte 2000, però a una velocitat endimoniada des que parlem l’idioma dels bits. L’any 2010 s’ha acomiadat i ens ha deixat més retallades econòmiques, un president nord-americà afroamericà amb maldecaps pel sistema sanitari, un nobel de la pau xinès assetjat i empresonat i un altre país ensorrat per un terratrèmol. Ara sabem que un núvol volcànic pot paralitzar tot el tràfic aeri europeu–i també una vaga de controladors molt emprenyats-, sabem que el Barça és el millor equip del nom, i sabem qui és Julian Assange. A Catalunya hem començat l’any estrenant nou president i nova llei pels fumadors (que també estan molt emprenyats), i la certesa que cada vegada haurem de fer més esforços per gratar-nos la butxaca i comprovar que encara sona.
domingo, enero 02, 2011
De cels
6/01/2010 Alguaire
25/10/2009 Lleida
21/11/2007 Barcelona
14/04/2008 Barcelona
10/04/2008 Barcelona
15/11/2009 Lleida
29/11/2008 Barcelona
Ja sé que la qualitat no és molt bona, estan fetes des d'un mòbil de fet, amb una minicàmera de 2 Mb, així que no es pot esperar miracles. Però em semblava que havia de posar-ne unes quantes, almenys perquè es noti la meva debilitat pels cels i els núvols...
sábado, enero 01, 2011
L'home que sempre mirava el cel
Gavin Pretor-Pinney és científic vocacional, llicenciat en filosofia per Oxford i observa els núvols com a professió. Li agraden tant que la seva filla es diu Flora Cirros i ell mateix va creuar mig món perseguint-ne un de molt especial que només es pot veure al nord d’Austràlia. “Res en la natura pot competir en varietat i dramatisme; res està a l’altura de la seva sublim i efímera bellesa”, creu aquest home que va abandonar la seva feina de Londres per viure al camp i poder contemplar cada dia el cel ennuvolat. L’Ima Sanchís el va entrevistar en 2008 quan publicava el seu primer llibre, Guia de l’observador de núvols, ara un best seller britànic traduït a 15 idiomes. Una obra inclassificable, a mig camí entre l’assaig científic i una guia de viatges o d’història cultural que explica de que estan fets els núvols, perquè fan olor (res a veure amb aquell estúpid anunci de compreses per cert) o de quina manera han inspirat a pintors i artistes. Aleshores el van rebutjar 26 editors, que es van equivocar, i les persones que hi van creure es van multiplicar fins a ser 10.000. Van volen viure com ell i actualment formen part de la Societat d’Apreciació dels Núvols. Lluiten en contra dels cels clars i blaus, estimen i fotografien aquestes cotonets blancs i inflats que suren pel firmament i reivindiquen els seus beneficis lluny de la banalitat “d’estar als núvols”. “Són injustament menyspreades, poc valorades, quan constitueixen la part més poètica de la naturalesa, un dels espectacles més meravellosos (...) però la gent quasi no mira cap a dalt”, explica Gavin. En els últims anys ha treballat perquè es reconegui un nou tipus de núvol anomenat Asperatus i planeja publicar un llibre, aquest cop, sobre les ones. Tot un ídol que dignifica la professió dels badocs incorregibles que com jo els agradar matar el temps mirant el sostre de l’habitació o traient el cap per la finestra. Qui millor per inaugurar un blog com aquest? La periodicitat mai ha estat el meu fort...
If emotions had shape,they'd look like clouds.
Happiness would wander across deep blue.
Small and fluffy
with no grey hue,
just bright and white
and light with the joy of it all.
L’entrevista la podreu llegir aquí, a falta d’un link de la Vanguàrdia, i la BBC li ha dedicat un documental.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)