Inventari (II part)

Abans d’ahir vaig escriure el post per acomiadar l’any però després de penjar-lo em va semblar que em quedava massa curt per tot el que havia passat (quan fas resums sempre et deixes alguna cosa, com quan surts de casa massa de pressa). De fet, em va semblar que la dècada sencera es mereixia un post perquè ni havia parlat del medi ambient (només hi pensem quan hi ha alguna cimera o desastre), ni dels miners xilens (probablement la imatge del 2010), ni de la lady Gaga (tan de moda i tan prescindible alhora). Així que avui intentaré fer un resum de la dècada amb l’ajuda de l’Ara que li acaba de dedicar un suplement especial;)

"Los habitantes de las distintas naciones se matan entre sí a intervalos regulares, por lo que también, debido a esta causa, deben sentir miedo y temor a todo el que piense en el futuro. Esta anomalía se debe al hecho de que la inteligencia y el carácter de las masas son muy inferiores a la inteligencia de los pocos que producen algo valioso para la humanidad."
Albert Einstein – 1939

“La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe”
Eduardo Galeano -2008

L’any 2000 d.C. va ser temut i anhelat a la vegada, celebrat per milions de ciutadans satisfets de donar la benvinguda al nou segle i mil·lenni. I, afegiríem, una data obligada per als informàtics, recelosos de què el canvi de dígit en els softwares provoqués un col·lapse econòmic sense precedents. La por s’instal·lava, la mateixa que molts governants han explotat i que ha marcat tota la dècada. L’efecte 2000 només n’era un preludi i l’estat de terror que s’instauraria després a Occident s’ha justificat amb el mateix pretext que el senador McCarthy va utilitzar als anys 50. L’enemic invisible que abans representava el comunisme ara apareix en forma d’home barbut amb turbant i metralleta que habita en coves al desert oriental –i que mai s’ha trobat–. Multitud de cartells al metro de Nova York s’encarreguen actualment de recordar-ho: “If you see something, say something”. I així és com la por s’introdueix a la vida quotidiana dels ciutadans. David Strathairn interpretant a Edward Murrow ho va dir en Good night and good luck quan un company de professió li va confessar que la exdona era comunista. I ell li va contestar que “tirarien endavant perquè el terror havia arribat fins aquella habitació”. Era el març de 1954.

El 2000 començava una nova década i el món ja no seria mai més el que havíem conegut. Diuen que Woody Allen va escriure Match Point com a resposta als fets de l’11-S, quan el símbol de tot un món es va ensorrar i va deixar els individus completament desemparats en un sense sentit. Això no serà recordat amb especial orgull per la majoria de nord-americans. Les múltiples crisis van revelar els límits del poder i legitimitat del seu antic govern –l’11-S i la crisi financera global– juntament amb altres episodis que posen en dubte la credibilitat del país: Abu Ghraib, l’huracà Katrina i Iraq. Arreu del món la seva popularitat va caure en picat. El febrer del 2000 la reina del pop treia el senzill American Pie i al cap de tres anys sortia a la venta l’àlbum American life, amb videoclip censurat inclòs –la referència a Bush i la passarel·la de moda guerrera no van agradar als més patriotes–. La cantant es queixava de la vida moderna i de la vacuïtat de la seva pròpia existència mentre no para de corejar “I live the American dream”. El desencant d’aquest somni també el canta Eminem a cop de rap i Springsteen amb la seva guitarra, el descrivia Naomi Klein i l’hem vist a American beauty i a Revolutionary road. Ens trobem en una època en que sembla que tot artista pugui protestar contra qualsevol aspecte degradant de la realitat actual: la pobresa del Tercer món, la guerra d’Iraq o la globalització. Bono és un cantants que més es queixen i que, com Eric Clapton, Phil Collins, Bruce Springsteen o Mick Jagger, ha participat en els grans festivals Live Aid (1985) o Make Poverty History (2005) per exigir un comerç just o la condonació del deute extern. Fins i tot també té un cançó en memòria als atemptats de l’11-S, The city on blinding lights (2005), que va sorgir arran del seu concert a Nova York en veure les llàgrimes d’alguns dels seus fans. El més important és que de tot plegat n’ha sortit una mena de consciència global, un canvi cap a millor en les mentalitats. Encara que moltes vegades només serveixi per assistir a un acte amb un braçalet de plàstic enlloc de pensar realment en els conflictes. La diferència és que ara podem organitzar protestes simultàniament arreu del planeta, sincronitzar els nostres rellotges i apagar totes les llums durant una hora en contra de l’escalfament global com va passar el 27 de març del 2010. Un altre efecte de la globalització, engrandir les fronteres, les que per molts s’acabaven allà on la vista arribava. Mai fins ara s’havien posat en contacte tantes persones alhora i mai fins ara hi havia hagut tanta diferència entre unes i altres. I és que segons Stiglitz, “la globalització ha afavorit a Gates, i no a la majoria”.

La dècada també va començar amb aquest debat: Globalització contra antiglobalització, Davos contra Porto Alegre. La celebració de Fòrum Econòmic Mundial –o la reunió “the fat cats in the snow” com la va popularitzar el cantant Bono– el gener del 2000 va provocar l’oposició de milers de manifestants que van destrossar l’exterior d’un McDonald’s. Cridaven “un altre món és possible”, un lema que es va repetir l’any següent a Gènova durant la reunió del G8 i en totes les ciutats que han acollit trobades de països industrialitzats, organismes mercantils i de lobbys i clubs privats. Més enllà del capitalisme salvatge hi ha un imperi més fort que els propis governs que ha fet enfadar al seu públic potencial. Nombroses protestes espontànies han pres els carrers des que Seattle en va marcar el camí. Els carrers són nostres! El món és nostre! I malauradament, l’hem de compartir amb les multinacionals.

Per primera vegada una crisi econòmica ha afectat tant Orient com Occident i, també, per primera vegada, s’ha pres consciència que el model capitalista pot acabar-se en qualsevol moment. L’escassetat dels recursos energètics s’ha evidenciat en els darrers deu anys, com el convenciment que el canvi climàtic és una realitat, i que l’home hi té molt a veure. Les crisis alimentàries han seguit omplint portades i el debat per l’ús dels transgènics ha difós tanta informació i tan qüestionada –el càncer es troba en els aliments que mengem? – que sembla que no quedi altra solució que fer-se un hort darrere de casa. Les excuses per tornar a viure com l’home de Rosseau seran cada vegada més nombroses. Potser perquè a l’hora de la veritat la dècada s’acaba sense cap gran reforma, malgrat el “Yes we can” d’Obama, la modernització de les institucions europees que van estrenar una nova moneda, el gir cap a l’esquerra d’Amèrica del Sud o l’ascensió dels països asiàtics que no paren de comprar-nos el deute. Potser perquè encara no he après que el món el construeixen les persones i no els seus diners. El rei de pop s’ha mort i ja no ens ho pot recordar, però encara queden artistes disposats a entonar el We are the world per Haití, Àfrica i per tots els racons on faci falta.

Internet ha participat de tot això. Ha estat una finestra al món per a molts, que ha permès observar realitats totalment allunyades i percebre, encara que sigui durant uns minuts, la complexitat amb què s’enfronta l’ésser humà. La tecnologia s’ha introduït a les nostres vides per facilitar-nos l’existència, si bé sovint l’acaba complicant i provocant noves formes de desigualtat. Al final l’elecció sempre recau en nosaltres i en l’ús que li volem donar. La responsabilitat humana és seguir sent humans, encara el món no es tornarà més humà pel simple fet que la veu humana hi ressoni. Sófocles profetitzava que “así, dueño de un saber cuyos recursos sobrepasan toda esperanza, el hombre puede emprendrer el camino del mal, como habría podido emprender el del bien.” S’haurà d’elegir, doncs, entre la frivolitat de Chris Wilton, “de la mateixa pasta que milions de persones”, sense càrrega de consciència i alliberat de la culpa, o ser una persona moral, potser turmentada i amb remordiments.